Amb la punta dels dits apreto, lleument, la maneta del fre. Inclino el meu pes cap a la dreta i desprès cap a l’esquerre, llisco sobre l’asfalt, la moto es part de mi.
Agafo, per l’interior, l’última corba, i dono gas, no m’adono de que plou fins que noto el repicar de les gotes de pluja sobre el meu casc, però llavors, ja es massa tard.
Surto volant pels aires.
Pip, pip, pip…
Em sento estrany, el cos no hem respon, hem pesa.
No se on sóc, aquesta habitació no pot ser la meva, te les parets massa nues, amb l’excepció d’un rellotge penjat al costat d’una finestra, des d’aquesta puc veure les branques d’un arbre vestit de tardor.
La meva habitació, en canvi, té una paret tota pintada de taronja fluorescent, les altres tres són blanques, encara que poc blanc es veu, tinc les parets empaperades amb pòsters, banderes,fotos… en els llocs d’honor i tinc un calendari firmat pel Puyol i un autògraf de la Laia Sanz.
A més, la meva habitació no fa aquesta olor a… a…, o no, això fa olor a hospital!
Tot em torna a la memòria. La cursa, la moto, la pista… l’accident.
Noto com el cor hem comença a bategar molt fort, llavors un líquid mentre per l’agulla que tinc clavada a la mà.
Les campanades de l’església em desvetllen, obro els ulls hi veig al meu germà amb la dona i la mainada que m’han vingut a veure.
Veig com el petit hem pessiga el peu, li estic apunt de dir que pari, que em fa mal, però per què no noto res?
