Nadal

Camino entre els arbres, al meu voltant només hi ha un silenci trencat pel cruixir que fan les meves bambes sobre la neu.

Les fulles dels avets donen un toc de color dins d'aquest blanc cegador.

Estic sumida en una espècie d'enyorança per coses que han passat, cosses que no han passat, i per coses que encara han de passar.

Llavors es quan el veig, quiet, més maco del que us podeu imaginar. La seva sola presència, fa que el blanc brillant de la neu sembli vulgar, i que el verd dels avets perdi color. Lentament mi acosto. Suaus ondulacions trenquen aquest mirall gegant.

Amb les cames creuades, sec en una roca que hi ha al bell mig. Tanco els ulls i mica en mica hem fonc amb l'entorn fins que acabo sent part d'ell.

Quan obro els ulls, una negror absoluta me'n volta, estic estirada al meu llit. D'aquí a tres o quatre hores hem llevaré i obriré els regals que m'han portat els reis.

Aquest any, però, els reis m'han portat un regal exclusivament per a mi.

Així que tanco els ulls, i amb un somriure d'idiota a la cara, torno a somiar amb el meu llac.

I aquí estic, pensant en tu.

Fa calor, dins l'habitació, crec que m'ha vingut la inspiració! Salto del llit i agafo la meva vella llibreta i un bolígraf que trobo per allà. Torno al llit, recupero la meva posició, estirada sobre el marc de la finestra, obro la llibreta disposada a escriure.
Falsa alarma, la inspiració no arrib, com tantes altres vegades.
L'Ipod squgueix repetint la mateixa cançó, una i altra vegada, impertorbable.
Escric quatre ratlles al quadern, les llegeixo mentalment, si està bé, m'animo, n'escric dues més, en ratllo una. Potser d'aquí en surt el meu pròxim llibre, intento escriure'n una altra, o potser no.
Miro el cel. Escric. Penso en que deu estar fent. Torno a escriure.
Mossego el bolígraf i repaso el que he escrit fins ara, m'enfado amb mi mateixa, he tronat a escriure sobre ell.
La llum del vespre a desaparegut totalemtn. Poder que pari d'escriure. Ja no veig ni la silueta del banc del pati.
Que deu estar fent?

I no puc pensar en res més que no sigui la meva mà dins la seva.
M'arrossega cap al mig de la plaça, que és comença a omplir, cada cop més i més gent. Ja falta poc perquè els músics comencin a tocar, el Tabal és prepara, nervis a flor de pell.
Ja és l'hora, camisa i bambes ven cordades, barret ven posat, hem pujo el mocador a l'alçada del nas.
Ja es sent el Tabal, els músics comencen a tocar, el miro, hem mira, noto els seus llavis a través del mocador. I, de sobte, la plaça s'omple de foc.