I perquè cireres? Doncs perquè tot va començar així, si, així. Amb una cirera.
Era un dia d’estiu, més aviat el típic dia d’estiu. El sol ja era alt, i jo corria tant com podia amb les meves curtes cames, corria ven bé pel mig del camí, a banda i banda hi tenia camps plens de cirerers.
Corrent, amb els llibres de classe lligats amb una corda, perquè no se’m caiguessin, els pantalons curts, una mica per sobre del genoll, els mitjons llargs, arremangats pels turmells, i les sabates negres, plenes de pols.
No devia tenir més de 15 anys, i corria cap a l’escola, un dissabte al matí, com qualsevol altre. Vaja, si, com qualsevol altre, fins aquí, el que va passar desprès, ja no era una cosa normal.
Noto, com el vent hem despentina els cabells, hem concentro en agafar aire pel nas, treure’l per la boca. Conto les passes, un, dos, tres, un, dos, tres...
Llavors es quan veig com les branques d’un cirerer és mouen i una figura salta, netament, a terra. Hem quedo impressionat, ha sigut un salt perfecte, i des d’una alçada considerable.
M’acosto a saludar a el meu nou heroi.
Però...
