Joan

instant

Amb la punta dels dits apreto, lleument, la maneta del fre. Inclino el meu pes cap a la dreta i desprès cap a l’esquerre, llisco sobre l’asfalt, la moto es part de mi.
Agafo, per l’interior, l’última corba, i dono gas, no m’adono de que plou fins que noto el repicar de les gotes de pluja sobre el meu casc, però llavors, ja es massa tard.
Surto volant pels aires.

Pip, pip, pip…
Em sento estrany, el cos no hem respon, hem pesa.
No se on sóc, aquesta habitació no pot ser la meva, te les parets massa nues, amb l’excepció d’un rellotge penjat al costat d’una finestra, des d’aquesta puc veure les branques d’un arbre vestit de tardor.
La meva habitació, en canvi, té una paret tota pintada de taronja fluorescent, les altres tres són blanques, encara que poc blanc es veu, tinc les parets empaperades amb pòsters, banderes,fotos… en els llocs d’honor i tinc un calendari firmat pel Puyol i un autògraf de la Laia Sanz.
A més, la meva habitació no fa aquesta olor a… a…, o no, això fa olor a hospital!
Tot em torna a la memòria. La cursa, la moto, la pista… l’accident.
Noto com el cor hem comença a bategar molt fort, llavors un líquid mentre per l’agulla que tinc clavada a la mà.
Les campanades de l’església em desvetllen, obro els ulls hi veig al meu germà amb la dona i la mainada que m’han vingut a veure.
Veig com el petit hem pessiga el peu, li estic apunt de dir que pari, que em fa mal, però per què no noto res?

1-Amb un parell de...cireres!

I perquè cireres? Doncs perquè tot va començar així, si, així. Amb una cirera.

Era un dia d’estiu, més aviat el típic dia d’estiu. El sol ja era alt, i jo corria tant com podia amb les meves curtes cames, corria ven bé pel mig del camí, a banda i banda hi tenia camps plens de cirerers.

Corrent, amb els llibres de classe lligats amb una corda, perquè no se’m caiguessin, els pantalons curts, una mica per sobre del genoll, els mitjons llargs, arremangats pels turmells, i les sabates negres, plenes de pols.
No devia tenir més de 15 anys, i corria cap a l’escola, un dissabte al matí, com qualsevol altre. Vaja, si, com qualsevol altre, fins aquí, el que va passar desprès, ja no era una cosa normal.
Noto, com el vent hem despentina els cabells, hem concentro en agafar aire pel nas, treure’l per la boca. Conto les passes, un, dos, tres, un, dos, tres...

Llavors es quan veig com les branques d’un cirerer és mouen i una figura salta, netament, a terra. Hem quedo impressionat, ha sigut un salt perfecte, i des d’una alçada considerable.
M’acosto a saludar a el meu nou heroi.
Però...

Nadal

Camino entre els arbres, al meu voltant només hi ha un silenci trencat pel cruixir que fan les meves bambes sobre la neu.

Les fulles dels avets donen un toc de color dins d'aquest blanc cegador.

Estic sumida en una espècie d'enyorança per coses que han passat, cosses que no han passat, i per coses que encara han de passar.

Llavors es quan el veig, quiet, més maco del que us podeu imaginar. La seva sola presència, fa que el blanc brillant de la neu sembli vulgar, i que el verd dels avets perdi color. Lentament mi acosto. Suaus ondulacions trenquen aquest mirall gegant.

Amb les cames creuades, sec en una roca que hi ha al bell mig. Tanco els ulls i mica en mica hem fonc amb l'entorn fins que acabo sent part d'ell.

Quan obro els ulls, una negror absoluta me'n volta, estic estirada al meu llit. D'aquí a tres o quatre hores hem llevaré i obriré els regals que m'han portat els reis.

Aquest any, però, els reis m'han portat un regal exclusivament per a mi.

Així que tanco els ulls, i amb un somriure d'idiota a la cara, torno a somiar amb el meu llac.

I aquí estic, pensant en tu.

Fa calor, dins l'habitació, crec que m'ha vingut la inspiració! Salto del llit i agafo la meva vella llibreta i un bolígraf que trobo per allà. Torno al llit, recupero la meva posició, estirada sobre el marc de la finestra, obro la llibreta disposada a escriure.
Falsa alarma, la inspiració no arrib, com tantes altres vegades.
L'Ipod squgueix repetint la mateixa cançó, una i altra vegada, impertorbable.
Escric quatre ratlles al quadern, les llegeixo mentalment, si està bé, m'animo, n'escric dues més, en ratllo una. Potser d'aquí en surt el meu pròxim llibre, intento escriure'n una altra, o potser no.
Miro el cel. Escric. Penso en que deu estar fent. Torno a escriure.
Mossego el bolígraf i repaso el que he escrit fins ara, m'enfado amb mi mateixa, he tronat a escriure sobre ell.
La llum del vespre a desaparegut totalemtn. Poder que pari d'escriure. Ja no veig ni la silueta del banc del pati.
Que deu estar fent?

I no puc pensar en res més que no sigui la meva mà dins la seva.
M'arrossega cap al mig de la plaça, que és comença a omplir, cada cop més i més gent. Ja falta poc perquè els músics comencin a tocar, el Tabal és prepara, nervis a flor de pell.
Ja és l'hora, camisa i bambes ven cordades, barret ven posat, hem pujo el mocador a l'alçada del nas.
Ja es sent el Tabal, els músics comencen a tocar, el miro, hem mira, noto els seus llavis a través del mocador. I, de sobte, la plaça s'omple de foc.

bogeria

Estic cantant una cançó estúpida i cridant a ple pulmó, no m'ho puc creure, jo que no volia vindre al ball. La veritat es que es molt divertit, estem totes boges, peró suposo que és normal en una festa com la d'avui. La Carla està saltant, la Marta ballant amb la Cristina...
Estic donant voltes i llavors les nostres mirades es creuen, està ballant amb una altra noia, miro cap a una altra banda. Segueixo ballant, peró no me'l puc treure del cap.
Noto que algú m'estira la samarreta, es la Berta, ens posem a ballar juntes, agafades de les mans, fem una volta i... xoco contra ell, m'aparto ràpidament, sergur que ni m'ha vist.
L'Eva te set i anem a la barra a veure si encara queden refrescos, noto que algú hem mira, i quan hem giro, es ell. Les galtes hem cremen, l'Eva hem crida, ens comprem les Coca-Coles i tornem a la pista a ballar.
Ballem com boges, tothom està ballant i saltant, noto que algú hem toca l'esquena i hem giro, m'agafa de la mà i m'arrossega fins a fora. Trago saliva.
-hola-diu.
-hola-responc.